BISOGNO DE ISTA’
Quando ‘l fiume se coerze de verde coerze: copre
che se spèja nel veludo de i prà, spèja: specchia
passa l’onda che chieta se perde
soto i ponti de contrade e cità,
se pol dire ch’è in arivo l’istà.
Cò i salgari se veste da festa salgari: salici
e i conpagna el so corare al mare,
ruza l’aqua vizin calche resta ruza: rumoreggia; resta: ostacolo
co’ zigale che sèita a cantare: zigale: cicale; sèita: continuano
de sicuro semo in tenpo d’istà.
Quando il stòfego el fa da paron, stòfego: afa
manca l’arfio par la gran calura, arfio: respiro
no ghè onbra che tegna, on canton,
par zercare on bel fià de frescura:
che fatiga sorbirse l’istà. sorbirse: subire
Su le rive se mete a pescare
calchedun che no bada a l’età,
la so pèle la taca a brusare,
ma lue el gode par quel che à ciapà: ciapà: preso
quanto è bela la vita d’istà.
Va le mame co’ i fioi a nodare, nodare: nuotare
solo i veci se svéntola in casa… svéntola: fanno vento
calche nono se mete a sognare
na brentela de aqua ben rasa, brentela: tinozza
par sorarse el bojor de l’istà. sorarse: rinfrescarsi; bojor: calura
Lucia Beltrame Menini
Dal libro “A pié descalzi”