

EL VERSOR
Con la scartà ben lustra,
tirà dai quaranta cavai
de la gran machina, el versòr
el se pianta ne la tera,
roersando di gran sloti,
preparando i solchi driti
par la sòmena del formento.
Me piase assé guardarlo,
vedar la tera rebaltà
che la fuma a l’aria
fresca del primo autuno,
i useléti che ni trimi
i va in çerca de sentanini
o de altre bestioline,
pensar che quela tera scura
presto la deventarà
verde de formento o polenta.
Inveçe no me godo par gnente
a sentirme quel versòr
che g’ò sempre qua drento,
che me crivéla el cor,
me ròsega matina e sera,
me solca tuta l’anema
par far nassar solo dolori:
l’é el versòr de la vita!
Prof. Giuseppe Masini